A aquest finançament, igual que a l'estatut, els hem d'anomenar en diminutiu, així que a partir d'ara en comptes de parlar de finançament i estatut hauríem de parlar del finançamentet i l'estatutet.
Bé, veient com ha acabat tot plegat (d'esperar tenint en compte que l'interlocutor era Espanya) només ens resta plorar o riure i ja que la vida és prou dura millor riure, oi?
Així que si teniu una estona lliure us recomano un parell de pel·lícules, no són d'humor però podrien ben bé ser-ho:
Sé que aquesta "secció" m'està quedant molt irlanditzada i més encara després de l'entrada d'avui, però m'ha passat pel cap posar avui un tema de la meva estimada Sinéad O'Connor, el tema que proposo avui és "famine", és una d'aquelles cançons que quan llegeixes la lletra et fa posar els pels de punta i és per aquest motiu que a més del video també us poso la lletra de la cançó per que val la pena llegir-la.
El video que us poso no és el videoclip, és una versió en directe que a mi personalment m'agrada més que la versió original, no obstant si voleu veure'n el videoclip aquí el teniu (no té desperdici).
Bé, aquí us ho deixo:
I aquí teniu la lletra: OK, I want to talk about Ireland Specifically I want to talk about the "famine" About the fact that there never really was one There was no "famine" See Irish people were only ALLOWED to eat potatoes All of the other food Meat fish vegetables Were shipped out of the country under armed guard To England while the Irish people starved And then on the middle of all this They gave us money not to teach our children Irish And so we lost our history And this is what I think is still hurting me See we're like a child that's been battered Has to drive itself out of it's head because it's fightened Still feels all the painful feelings But they lose contact with the memory And this leads to massive self-destruction Alcoholism drug action All desperate attempts at running And in it's worst form Becomes actual killing And if there ever is gonna be healing There has to be remembering And then grieving So that there then can be forgiving There has to be knowledge and understanding An American army regulation Says you mustn't kill more than 10% of a nation 'Cos to do so causes permanent "psychological damage" It's not permanent but they didn't know that Anyway during the supposed "famine" We lost a lot more than 10% of a nation Through deaths on land or on ships of emigration But what finally broke us was not starvation But it's use in the controlling of our education School go on about "Black 47" On and on about "The terrible "famine"" But what they don't say is in truth There really never was one So let's take a look shall we The highest statistics of child abuse in the EEC And we say we're a Christian country But we've lost contact with our history See we used to worship God as a mother We're sufferin from post traumatic stress disorder Look at all our old men in the pubs Look at all our young people on drugs We used to worship God as a mother Now look at what we're doing to each other We've even made killers of ourselves The most child-like trusting people in the Universe And this is what's wrong with us Our history books the parent figure lied to us I see the Irish As a race like a child That got itself basned in the face And if there ever is gonna be healing There has to be remembering And then grieving So that there then can be forgiving There has to be knowledge and understanding
El periódico ha habilitat a la seva web un espai a traves del qual es poden enviar fotografies de la guerra civil espanyola, l'objectiu és recollir material gràfic per fer una exposició al MNAC.
Tot i que no tingueu cap fotografia per enviar us aconsello una visita a aquesta web ja que conta amb molt material gràfic de l'època, que si més no a mi, em resulta molt curiós ja que veure fotografies d'una època de la qual per molts el màxim referent n'és el cinematogràfic no deixa de resultar interessant i més tenint en compte que es tracta de fotos "amateurs" és a dir, no de fotoperiodistes ni res per l'estil si no que són fotografies personals.
Espero que feu una visita a la web i ja veureu com us agradarà!
Sembla que això comença a agafar forma.... després del concert de U2 no us negaré que m'agradaria posar-los una altra vegada, però no, no repetiré -de moment- així que avui toquen uns altres Irlandesos que m'encanten.... The Cranberries!
La curiositat del vídeo que us passo (analyse) és que aquest en concret és la versió no-censurada, és a dir la que es va crear d'entrada. Després de l'11 de setembre del 2001 se'n va fer una altra versió on no hi apareixen els avions de fons que sí surten en la versió que jo us passo i la silueta d'home dibuixada a terra amb guix (rotllo quan hi ha hagut un assassinat) en l'altra versió és una flor.
Sí, aquesta entrada ha de portar un 2 entre parèntesi després del títol per que és la segona vegada que, pel mateix motiu, he d'escriure un titular així, la primera vegada va ser fa 4 anys, i ara ho he de tornar a dir... el camp nou ahir va ser un clam.
Podria fer la crònica del concert, però això ho podeu trobar a diaris com el punt o l'avui, així que no val la pena relatar aquí una altra vegada com es va anar desenvolupament el concert, quins temes van tocar, etcètera, i per tant em limitaré a parlar de la meva experiència.
El Dani (el meu acompanyant) i jo vam arribar escandalosament d'hora al camp nou, a les 5 de la tarda ens vam posar fer cua i a les 6 ja érem dins. Ens quedaven per davant dues hores i mitja d'espera (per veure als teloners!!). El Dani ja sap de sobres que quan jo em disposo a fer alguna BARRABASSADA el seu deure és aturar-me, però no em fa cas i per culpa seva vam fer el que jo havia dit (plantar-nos cal camp nou ben d'hora per fer cua), la veritat és que si hagués estat com el concert de fa 4 anys l'hora d'arribada hagués estat la correcta, de fet, fa 4 anys vaig anar al concert amb el meu cunyat i a les 3 o 4 de la tarda érem al camp nou i fins gairebé les 9 no vam poder entrar així que enguany jo vaig fer la mateixa previsió però sense tenir en compte que per tractar-se d'un dia laborable no hi hauria tanta gent fent cua, en resum, que la vaig cagar dient d'anar-hi tan d'hora.
Però bé, tampoc va ser una cagada gaire exagerada per que això ens va permetre poder aparcar perfectament, buscar la nostra localitat sense pressa i poder gaudir de veure com s'anava omplint el camp nou i observar com poc a poc el cel s'anava enfosquint, a més, no ens vam avorrir gaire, sempre es troben maneres de fer passar l'estona i més si l'objectiu final és veure un concert d'U2.
A les 10 en punt de la nit va començar el concert, estava flotant, vaig sentir molta emoció i satisfacció de poder tornar a veure U2 en directe després de 4 anys sense poder-ho fer, se'm va passar la primera hora i mitja volant, no vaig ser concient del temps que havia passat fins que van fer el primer bis... una de les coses que més em va flipar va ser la connexió amb l'estació espacial, em vaig quedar amb la boca oberta, em va semblar senzillament al·lucinant.
Un dels altres moments emotius que destacaria va ser quan el Bono es va posar la samarreta del barça -aquestes coses a mi m'arriben molt- i va dir dues vegades "Gràcies Pep" -referint-se al Guardiola-, d'acord que era d'esperar que algú del grup acabés amb una samarreta del Barça, però bé, no deixa de fer il·lusió.
La valoració global que faig del concert és MOLT BONA, ara bé, és inevitable comparar amb l'anterior concert i cal dir que va ser una mica més fred pel que fa el contacte amb el públic i val a dir que enguany el Bono es va tallar força a l'hora de demostrar que sabia on estava tocant (la Capital de Catalunya) però bé, imagino que és lògic, els dos concerts de Barcelona són els únics que es fan arreu de la península (no només l'estat espanyol, ja que a Portugal tampoc hi ha concert aquest any) i per tant entre el públic hi havia gent que venia d'arreu, però bé tot això queda compensat amb el brutal espectacle que ens van oferir.
Al final del concert vaig sortir del camp nou flotant, al·lucinant, extasiada... intentant retenir en la memòria cada instant del que havia vist i crec que vaig aconseguir-ho encara que ara no sàpiga explicar-ho amb paraules, la tornada cap a casa va ser tranquil·la i la jornada va acabar amb un "piti de bona nit" i la sensació que el que havia vist feia poca estona ho recordaria tota la vida.
L'últim és molt cutre, ho sé.
Escrits
